SIDA
(Síndrome de Inmunodeficiencia Adquirida)

El SIDA o Síndrome de Inmunodeficiencia Adquirida es una enfermedad causada por el virus de la inmunodeficiencia humana (VIH). Este virus destruye o daña las células del sistema inmune de la persona interfiriendo en la capacidad del cuerpo de luchar efectivamente contra los virus, bacterias y hongos que causa la enfermedad. La infección por VIH hace que la persona sea más susceptible a infecciones que normalmente el cuerpo humano puede resistir como la neumonía, la meningitis y cierto tipo de cáncer.Al virus y a la infección se les conoce como VIH. El término SIDA es utilizado para catalogar a las etapas tardías de la infección por el virus del VIH. Pero, ambos términos, VIH y SIDA se refieren a la misma enfermedad.

DESCRIPCIÓN

Normalmente, los glóbulos blancos y anticuerpos atacan y destruyen a cualquier organismo extraño que entra al cuerpo humano. Esta respuesta es coordinada por un tipo de células llamados linfocitos CD4. Desafortunadamente, el VIH ataca específicamente a los linfocitos CD4 y entra en ellos. Una vez adentro, el virus les inyecta su propio material genético y los utiliza para replicarse o hacer copias de sí mismo.Cuando las nuevas copias del virus salen de las células a la sangre, buscan a otras células para atacar. Mientras, las células de donde salieron mueren. Este ciclo se repite una y otra vez. Por lo tanto, muchas copias del HIV se producen todos los días. Para defenderse de esta producción de virus, el sistema inmune de una persona produce muchas células CD4 diariamente.Sin embargo, el virus gana. El número de células CD4 disminuye progresivamente y la persona sufre de inmunodeficiencia, lo cual significa que la persona no puede defenderse de otros virus y bacterias que causan enfermedades.

FACTORES DE RIESGO

El VIH se transmite de las siguientes formas:Transmisión sexual. Las personas se pueden infectar con el HIV si tienen sexo vaginal, anal y sexo oral con una persona infectada cuya sangre, semen o secreciones vaginales entran a su cuerpo. El virus se encuentra en el semen y en las secreciones vaginales de una persona que está infectada y entra al cuerpo a través de laceraciones o pequeñas lesiones en el recto o vagina durante la actividad sexual. Transmisión a través de sangre infectada. En algunos casos, el virus puede transmitirse a través de la sangre y productos de sangre que se recibe por transfusiones de sangre. Sin embargo, actualmente el riesgo de adquirir el virus del SIDA o VIH a través de una transfusión es extremadamente bajo ya que la sangre es probada para ver si está infectada con el virus antes de transfundirla.Compartiendo jeringas. El VIH se transmite a través de jeringas y agujas contaminadas con sangre infectada. El evitar el uso de drogas intravenosas es la forma más efectiva de prevenir la infección. Sin embargo, si ésta no es una opción, se recomienda utilizar cloro para esterilizar las jeringas y agujas y prevenir la transmisión del VIH. Transmisión a través de pinchazos por aguja. La transmisión del HIV de pacientes infectados a médicos o enfermeras es baja. El riesgo es aproximadamente 3 en 1,000.Transmisión de madre a hijo. Alrededor de un cuarto a un tercio de las mujeres embarazadas infectadas con el virus del SIDA lo transmiten a sus bebés.

SIGNOS Y SINTOMAS

Los síntomas de la infección con VIH y SIDA varían dependiendo de la fase de la infección. Cuando una persona se infecta primeramente con VIH, puede no presentar síntomas aunque es común desarrollar un síndrome gripal de 2 a 6 semanas después de infectarse. Estos síntomas se pueden confundir con otras enfermedades y la persona puede no sospechar que esté infectada con el VIH.Sin embargo, aún si la persona no tiene síntomas, puede transmitir el virus a otros. La persona puede permanecer sin síntomas por 8 a 9 años. Durante este tiempo, el virus continúa multiplicándose y destruyendo células. Existen pruebas que se pueden realizar para observar la disminución del número de estas células en la sangre. Las personas infectadas con el VIH pueden desarrollar infecciones leves o síntomas como:

• Diarrea
  


• Pérdida de peso
  


• Fiebre
  


• Nódulos linfáticos inflamados
  


• Tos y dificultad para respirar
  

TRATAMIENTO

Actualmente existen guías para el tratamiento con medicamentos antiretrovirales en personas con VIH. El propósito de los medicamentos antiretrovirales es reducir la cantidad de virus en la sangre hasta tener niveles bajos o no detectables aunque esto no significa que el virus haya desaparecido. Esto generalmente se logra con la combinación de tres o más medicamentos.Las guías del tratamiento enfatizan la importancia de calidad de vida. Por lo tanto, la meta del tratamiento de SIDA es encontrar el tratamiento más sencillo que tenga pocos efectos colaterales. La respuesta al tratamiento se mide por niveles del VIH en sangre (carga viral). Estos niveles deben ser medidos al inicio del tratamiento y cada 3 a 4 meses.

Auto - CUIDADO

No existe una vacuna para prevenir la infección por VIH y no existe cura para el SIDA. Pero, es posible prevenir la infección. Esto significa leer sobre el SIDA y aprender a evitar comportamientos que son de alto riesgo para contraer el VIH.
Algunas medidas para prevenir el contagio con el VIH son:

• Aprender sobre el VIH y como se transmite.
  


• Conocer si su pareja sexual es VIH positivo o no.
  


• Utilizar condón o preservativo en todas las relaciones sexuales.
  


• Utilizar jeringas limpias si se inyecta drogas intravenosas.
  


• Realizarse pruebas de detección.
  
  He trobat la informació a:
  http://www.tusalud.com.mx/120005.htm
  Gracies per llegir la meva informació que he trobat.

L'artrosis

Artrosi

Artropatia crònica no inflamatòria constituïda principalment per alteracions destructives del cartílag i dels fibrocartílags; osteosclerosi subcondral, reacció osteofítica de les vores articulars, formació de cavitats pseudoquístiques a l'epífisi i fibrosclerosi de la membrana sinovial i de la càpsula. Aquestes lesions són considerades de natura degenerativa i hom les assimila a una mena de senectut articular prematura. Les causes de l'artrosi no són encara ben conegudes, però hom les suposa dependents bé de les característiques físiques o bioquímiques del cartílag articular, bé de les condicions mecàniques defectuoses a les quals es troba sotmès. L'artrosi es localitza especialment a les articulacions intervertebrals, a les coxofemorals, als genolls, a les articulacions interfalàngiques de les mans, a la trapezometacarpiana i a la metatarsofalàngica del dit gros del peu. Apareix, generalment, després dels quaranta anys i és més freqüent en el sexe femení. El símptoma més important és el dolor provocat pels moviments. Aquest dolor comporta una impotència funcional més o menys severa que, malgrat ésser a vegades relativament ben tolerada pel pacient, en alguns casos produeix una invalidesa important; normalment millora amb el repòs. En general, les articulacions afectades no presenten signes inflamatoris —com s'esdevé en les artritis—; mostren una limitació de la mobilitat i sovint una actitud viciosa, difícil de corregir, que, juntament amb el dolor, són responsables essencials de la invalidesa.

He trobat l'informació a http://www.enciclopedia.cat i l'imatge al google.

Gracies per prestar la vostra atencio en aquet article.

El Cancer

Càncer

Creixement tumoral dels teixits incoordinat amb les necessitats de l'organisme, de caràcter maligne i que pertorba les funcions biològiques normals
remet, el qual pot afectar tots els teixits, òrgans i sistemes de moltes espècies animals. El terme, excessivament ampli i vague, inadequat en l'ús científic, remarca tanmateix la unitat clínica necessària per a l'organització de l'assistència sanitària i conserva una utilitat col·loquial. No és possible encara una definició biològica del càncer, la qual en permetria una classificació molt més precisa de les si fa no fa 150 manifestacions distintes que poden donar-se en l'ésser humà, cadascuna de les quals presenta un comportament biològic diferent. Les definicions, parcials i fragmentàries, descriuen més els caràcters anatomicopatològics i clínics que no les propietats significatives dels tumors. La denominació dels tumors específics es basa en el tipus histològic de les cèl·lules afectades, en la malignitat de l'afecció i en la seva localització. Hom distingeix dos grans grups de tumors malignes: els carcinomes, del teixit epitelial, i els sarcomes, dels teixits conjuntiu i de sosteniment. Hi ha també tumors mixts (carcinosarcomes), però són rars. Sovint les leucèmies, els limfomes i els càncers dels teixits hematopoètics es classifiquen a banda, però estrictament, cal incloure'ls com a sarcomes. El concepte de malignitat del càncer depèn de la irregularitat, del creixement i de l'estructuració de les cèl·lules afectades. Com més pronunciada és la irregularitat, més maligne és el tumor, en termes generals. L'atípia pot fer difícil de reconèixer el tipus de cèl·lules bàsic. No sempre els tumors del mateix tipus presenten idèntiques aparences ni segueixen evolucions iguals. Alguns esdevenen més malignes amb el pas del temps obeint factors diversos (progressió). Els tumors malignes, a diferència dels benignes, no estan encapsulats ni localitzats: poden infiltrar-se per disseminació directa en els teixits veïns, els quals destrueixen sovint, previ atac enzimàtic del teixit connectiu, o bé poden disseminar-se a la distància a través del sistema vascular (limfàtic, venós o arterial) i donar lloc a metàstasi per un procés complex d'interacció específica entre les cèl·lules canceroses i les de l'òrgan afectat. Les cèl·lules estan indiferenciades (anaplàsiques), amb nuclis grossos, hipercromàtics, i nuclèols prominents. L'estructura del teixit originari està marcadament alterada. El creixement és relativament ràpid i presenta mitosis en nombre variable i en formes anormals. Tanmateix, no sempre els tumors malignes mostren totes aquestes característiques, i altres processos no tumorals en poden presentar algunes; però quan més d'una de les característiques esmentades coexisteixen, el diagnòstic de tumor maligne s'imposa. Fins a l'inici del s XX hom no conegué les causes generals del càncer. Actualment, mercès a la cancerigènesi experimental, hom ha descobert que són tan nombrosos els factors relacionats amb l'aparició del càncer, que desapareix la noció de causa unitària. Els agents cancerígens poden ésser intrínsecs (endògens) i extrínsecs (ambientals, professionals, etc) i no provoquen efectes immediatament. Són habituals els períodes de latència prolongats (fins a 10 i 20 anys), durant els quals poden presentar-se alteracions denominades precanceroses. El 1915 hom aconseguí el càncer experimental pinzellant la pell amb quitrà. Altres grups de substàncies químicament inconnexes provoquen el càncer (níquel, crom, asbest, beril·li, amines aromàtiques, films de plàstic). Han estat estudiats diversos carcinògens químics ambientals: l'aire pol·luït, els additius alimentaris, els cosmètics, els insecticides, el fum del tabac. És demostrat que l'hàbit de fumar és perjudicial, i el principal risc n'és el càncer respiratori. Destaca com a cancerígena la llum del sol excessiva (els pagesos i els mariners, amb la pell descoberta, són afectats per lesions canceroses actíniques). Hi ha, també, factors predisposants. El xeroderma pigmentós és un cas extrem de malaltia hereditària en què la pell es canceritza amb insolacions mínimes. Les radiacions ionitzants (indústria nuclear, guerra nuclear i radiologia mèdica) són carcinògenes en determinades condicions i poden provocar càncer de pell, leucèmies i sarcomes. Diversos factors físics intervenen en el denominat càncer de les cicatrius i de les cremades. Alguns tumors mostren definides disposicions hereditàries (poliposi còlica múltiple, retinoblastoma, neurofibromatosi, melanomes de certs peixos). Certes alteracions genètiques són determinants en la incidència d'alguns càncers. Des del 1910 han estat identificats diversos virus com a factors causals de càncers animals: Francesc Duran i Reynals és reconegut internacionalment com a pioner d'aquesta branca d'investigació, i la teoria vírica del càncer ha experimentat darrerament un interès renovat. Les hormones es destaquen entre els factors endògens, bé que llur paper no és reductible a una relació de causa a efecte simple. La dependència hormonal de certs càncers impedeix de considerar-los com a fenòmens incontrolats i incontrolables. Tanmateix, els avenços en genètica i biologia molecular permeten d'establir ja un model que expliqui per què una cèl·lula normal esdevé cancerosa. Es tracta del model oncogènic, segons el qual els oncogens o gens capaços d'induir un procés cancerigen es troben inactius en el material genètic (l'ADN) normal de la majoria dels organismes; però un canvi químic en l'estructura d'uns dels oncogens —provocat per una substància química, una radiació ionitzant o un virus— pot ocasionar-ne l'activació i, per tant, alterar la síntesi de la proteïna de la qual és el gen codificador (expressió de l'oncogèn); aquests canvis desencadenen tot un seguit de reaccions moleculars que poden originar l'inici d'un procés cancerigen. El model oncogènic (agent cancerigen -> activació de l'oncogèn -> inici del procés cancerigen), demostrat experimentalment in vitro i comprovat repetidament in vivo, pressuposa un pas unificador important per a la integració de les dues teories vigents més notòries sobre la carcinogènesi (la química i la vírica) i obre tot un camp nou per a la investigació oncològica. La clínica i les exploracions analítiques permeten d'arribar al diagnòstic del càncer per una combinació de signes, cap d'ells patognomònic. Però el diagnòstic no és complet fins que hom coneix la morfologia macroscòpica i microscòpica de la lesió. Abans d'extirpar una lesió aparentment tumoral cal comprovar al microscopi el diagnòstic (biòpsia preoperatòria); són també essencials la topografia i les dimensions del tumor primari i de les adenopaties i sembres distants (metàstasis). L'estudi de les supervivències mostra que, amb els mitjans actuals, més del 50% dels cancerosos arriben al diagnòstic en situació potencialment guarible, però amb els tractaments radicals hom no aconsegueix encara guaricions en aquesta proporció, ja que els mitjans terapèutics són insuficients. El tractament radical requereix l'extirpació quirúrgica o l'esterilització radiològica de tota la tumoració. La cirurgia que aconsegueix d'extirpar els teixits per fora dels límits del tumor ofereix grans probabilitats d'ésser radical. La dificultat i l'origen dels fracassos pot ésser d'ordre tècnic o per la ignorància de l'existència de lesions massa extenses localment o metàstasis. Les diferents formes de radioteràpia (radi, isòtops, raigs X, raigs gamma, cobalt, partícules accelerades) pretenen d'administrar a la totalitat del tumor una dosi d'energia radiant suficient per a destruir o desvitalitzar totes les cèl·lules malignes; per a això calen dosis altes, pròximes als límits de tolerància dels teixits veïns. Els dos procediments radicals no s'exclouen i poden ésser combinats. Tanmateix, no sempre són practicables ni eficaços: el tumor pot estar massa avançat o el pacient pot no estar en condicions de suportar-ne el radicalisme, però en aquest cas encara és possible d'aconseguir llargues i bones supervivències amb l'aplicació de terapèutiques físiques i àdhuc quirúrgiques de tipus pal·liatiu. Hom disposa, a més, d'agents químics anticancerosos (hormones, derivats de mostassa nitrogenada, antimetabòlits, certs antibiòtics i d'altres) que cal sumar i combinar amb els tractaments clàssics; la majoria de les substàncies quimioteràpiques, però, són d'ús limitats i sovint danyen també les cèl·lules normals. Algunes vegades l'eficàcia dels tractaments pal·liatius és imprevisiblement bona i durable. Entre els tractaments experimentals actuals més notoris destaquen els mètodes que incolouen agents immunoterapèutics, els quals sembla que estimulen el sistema immunològic del pacient, l'interferó i la hipertèrmia (tractament amb temperatures altes). Tot així, el càncer és un dels grans problemes mèdics i sanitaris que resten per resoldre satisfactòriament. La incidència cancerosa augmenta mundialment. L'augment, però, és atribuïble, en part, a un millor diagnòstic que permet de comptabilitzar càncers que abans passaven desapercebuts i, en part, a la creixent proporció de persones velles, afectades per una taxa elevada de càncer. No obstant això, alguns càncers augmenten objectivament. En els homes augmenten els càncers de pulmó, de laringe, de pròstata, d'esòfag, d'intestins, de pàncrees i els hemolimfàtics. En les dones, el càncer de mamella continua essent el més freqüent. Altres càncers han disminuït en diferents ambients. El perfeccionament de les tècniques de detecció i de tractament augmenta la proporció de casos guaribles i, això no obstant, la taxa global de mortalitat augmenta. El càncer és la segona causa de mort entre els adults, i entre els infants la mort per càncer supera la produïda per tota altra malaltia. El problema mèdic i sanitari del càncer requereix l'organització dels recursos econòmics i tècnics necessaris. El primer propòsit ha d'ésser l'educació del públic en el sentit preventiu, per tal que sàpiga copsar els primers senyals d'alarma i cerqui l'ajuda mèdica en els centres de detecció adequats. Cal arribar al diagnòstic precoç i al tractament ràpid més adequat. També els casos guarits necessiten assistència mèdica i control periòdic, per tal com els càncers es poden reproduir, i el malalt guarit és propens a sofrir un segon càncer independent (i àdhuc un tercer). En tots aquests casos les mesures terapèutiques concretes mantenen encara una eficàcia significativa.



L'informació a sortit de l'enciclopedia catalana, i l'imatge del google.
Gracies per llegir l'informació que cercat.